Ara bé, m'agradaria fer des d'aquí una reflexió:
Els adults quan tenim parella dormim plegats, a les nits d'hivern busquem l'escalfor de l'altre, quan estem tristos busquem el contacte perquè ens reconforta, quan tenim un malson la nostra parella de seguida ens tranquilitza i ens fa veure que només era un somni, és a dir, que tenim necessitat de dormir junts, així doncs perquè ens sorprèn que un nadó busqui el contacte constant i que vulgui dormir amb nosaltres?
Jo personalment practico el "colecho" i és una experiència molt gratificant, quan et lleves al matí per anar a treballar i deixes al teu fill dormint acurrucadet al costat del seu pare, o quan el cap de setmana ens desperta amb un somriure o de cop obres els ulls i t'està mirant, les estones que passem jugant tots tres al llit, aquests són moments d'intimitat que mai més tornaran i que també reforcen el vincle i la comunicació amb els nostres fills.
Molta gent no ho entendrà, dirà i la parella què? Siguem realistes senyors la parella ha de tornar a reubicar-se quan arriba una nova vida i el fet de tenir al nadó amb ells no és un impediment.
I si no vol marxar del vostre llit? Algú s'imagina un preadolescent de 12 anys dormint amb els seus pares??? Jo no, sincerament.
No descanseu igual, home pot ser, però si el tenim a una altra habitació i es desperta plorant vàries vegades per la nit i t'has d'anar aixecant, realment descanses? El més probable és que acabis quedant-te dormit a l'habitació del nen/a i això si que pot acabar trencant la parella.
Bé, no prentenc donar lliçons ni explicacions cientítiques ni vàlides, només compartir la meva experiència i el meu consell és: Pares i mares seguiu el vostre instint, cada infant és únic i vosaltres sou qui millor el coneix, sabeu les seves necessitats i com satisfer-les per tant no deixeu que una moda, o un familiar ben intencionat qüestioni les vostres decisions.
Bona nit, petons i abraçades plenes de llum.
Anna
No hay comentarios:
Publicar un comentario