miércoles, 10 de abril de 2013

Carta d'una mare

Bon dia,

Fa poc he rebut per mail aquesta carta i m'ha agradat tant i en alguns aspectes m'he sentit tan identificada que he pensat que havia de compartir-la amb tots vosaltres.. així que aquí us la deixo.

Carta de ninguna mamá en concreto a todas las mamásPasa el tiempo, la lactancia entra en esa extraña categoría de prolongada y luego se termina y… empiezo a ver las cosas con una extraña claridad. Y, la verdad, me entra muy mala leche al ver la cantidad de tonterías que han hecho que no disfrute como merece la etapa más bonita de mi vida. Si pudiera volver a empezar… ay, si pudiera volver a empezar…
Dar teta no duele. No, no duele. Me lo repetiría hasta la saciedad (y más allá).
No es cuestión de aguantar. Ni al principio ni durante ni al final. El dolor es un aviso de que algo no va bien, de que algo hay que cambiar… ¡y rápido! Tenía que haber buscado ayuda antes de que me saltaran las lágrimas cuando mi bebé se agarraba al pecho, o mientras succionaba. Antes de notar las tetas tan llenas y duras y tensas que dolían con solo tocarlas. Antes, mucho antes de que mi pezón se llenase de grietas. Antes de que una infección me hiciera gritar del dolor… ¡Antes de sufrir!
 
Tenía que haberme rodeado de mamás que también daban pecho. Desde que me quedé embarazada... ¡o antes!
Simplemente hablar con alguien que está en la misma situación que tú ya es un remedio contra muchos problemas de la lactancia. Ver, compartir y vivir otras lactancias nutre la tuya. Ahora siempre digo: si no conoces a nadie, busca un grupo de apoyo, alguien a quien consultar cualquier cosa, aunque en ese momento te parezca la tontería más grande del universo.
 
Alguien tenía que haberme dicho que los profesionales de la salud no suelen tener ni repajolera idea de lactancia materna.
Ahora he comprobado que, por desgracia, títulos como pediatría o enfermería no garantizan ningún conocimiento en lactancia materna. Hoy buscaría profesionales formados, concienciados y motivados, que también los hay (pocos, pocos, pero cada vez más).
Sí, tenía que haber activado la alarma en cuanto pusieron en duda mi capacidad para amamantar y la de mi bebé para alimentarse. ¡Y esos absurdos consejos! Cuánto daño hacen barbaridades como «cada tres horas», «10 minutos de cada pecho», «a los 4 meses empezaremos con otros alimentos», «al principio es normal que duela», «no está comiendo nada», «se queda con hambre», «no coge peso por que no mama suficiente», «habrá que darle una ayudita», «con biberón se crían igual», «con 6 meses ya es suficiente», «si das teta embarazada abortarás»… Uf.
Me gustaría haber sido más paciente al inicio.
En una situación ideal y sin interferencias mi bebé se hubiera cogido al pecho a la primera y yo me hubiera dejado llevar. Pero entre hospital, luz, ruido, espectadores, anestesias, nervios, protocolos médicos… uf, necesitamos calma, saber que todo va a salir bien, aunque vaya a costar un poco más. Hay que probar posiciones, asegurarse de que coge bien el pezón, ofrecerle mucho más a menudo, vaciar el pecho antes de que se hinche demasiado… y con calma, mucha calma, se consigue.
 
Tenía que haberme negado a que nos separasen.
Ni para que yo descanse, ni para bañarle, ni para hacerle pruebas de rutina ni leches. Si las primeras horas, los primeros días, son tan importantes para la lactancia, no hay ninguna excusa.
 
Tenía que haber escondido el reloj y la tarjeta de peso.
Si es «a demanda» es porque cada bebé lleva su ritmo y sabe lo que necesita y lo pide y tú se lo das… entonces, ¿por qué me atormentaba si pedía cada 5 minutos o cada 3 horas? Cómo desconfiaba de mí misma cuando estaba 3 días (con sus noches) pidiendo sin parar (ahora sé que solo es una crisis de crecimiento ¡y que es normal!). Y cómo me torturaba con los gramos que engordaba o no cada semana o cada mes.
 
¿Por qué no sabía que el pecho es más que alimento?
Que puede pedir por muchos motivos y que son tan necesarios (o más) como ingerir comida. Y que no solo alimenta a mi bebé, también a mí. Que nos conecta de forma increíble. Que lo que vivimos los dos es lo mismo, porque somos uno.
Si volviera a empezar, ¡dormiría!
¡Dormiría más siestas y pondría menos lavadoras! No esperaría a la noche para descansar. Intentaría dormir a la mínima posibilidad, durante las siestas diurnas del bebé, robándole tiempo a cualquier otra cosa, recados, limpieza, compromisos, comidas… Por supuesto, me hubiera costado, porque el insomnio me perseguía, pero quizás buscando oscuridad, silencio, infusiones, música, relajación, un pequeño masaje… Mi descanso tenía que haber sido una prioridad.
Y me cuidaría más, mucho más…
Cuando en el espejo empecé a echar de menos mi sonrisa, tenía que haber actuado. ¿Qué podía hacer para estar mejor? No, no me refiero a adelgazar o a maquillarme (que también, si es lo que me apetece). Era mi estado emocional. Necesitaba estar rodeada de gente que me entendiera y no que me pusiera en duda. Necesitaba un entorno que me ayudara a disfrutar mi crianza, incluso a hacer los cambios vitales que el cuerpo me pedía a gritos... Sí, me escucharía, me escucharía sin dudar.
Hablaría mucho con mi pareja.
Intentaría apoyarme mucho en él, aunque no exigirle imposibles. Intentaría que los dos entendiéramos que criar a un bebé de pecho no es ocuparse cada uno del 50 %, sino que cada uno tiene un 100 % diferente. Que lo más seguro es que el bebé solo quiera estar con mamá y que eso puede durar 2, 3 años… Que a mí me puede agobiar mucho, igual que a él le puede hacer sentirse desplazado. Y que el bebé y yo nos sentimos arropados si él está ahí. Que todos sus cuidados son maravillosos, porque a través de mí está cuidando también al bebé. Y el vínculo que están estableciendo, aunque tarde más en hacerse evidente, también es para siempre. Tendría que aprender a contarle con más claridad mis necesidades… Y a escuchar las suyas.
Y, aunque me fastidie reconocerlo, entendería que sí, que es mejor un biberón con amor que dar el pecho con resentimiento.
Intentaría no llegar a esa situación de agobio tan grande que me cargó de culpas, y de rencores, y que hizo que ya no disfrutara lo más mínimo con la lactancia. Sí, esas cosas pasan a menudo. Problemas emocionales, profesionales, de pareja, de cualquier parte del entorno… Intentaría hacer los cambios necesarios en cuanto la situación empezara a ser incómoda para evitar que todo explote.
Pero si tuviera que llegar, si las dificultades me superaran, no me culparía. Si tuviera que llegar, tendría claro que mi situación no ha sido la adecuada y que, así, me es imposible seguir. Me olvidaría de la lactancia ideal que tenía en la cabeza, porque las situaciones ideales no existen. Las lactancias son reales, únicas, íntimas. Tan respetable es la decisión de dar pecho como de hacerlo el tiempo y en las condiciones que yo, solo yo, decida. Y me sentiría muy orgullosa por lo que sí he conseguido, por haber llegado hasta ahí. Y se lo transmitiría así a mi querido bebé, porque al fin y al cabo es la única persona que merecería una explicación.
Con mucho cariño,
Ninguna mamá en concreto (y muchas en general).

martes, 19 de febrero de 2013

Els nostres fills un mirall!!!

Hola, 

Avui he tingut una conversa molt interessant amb una persona molt especial i m'ha fet reflexionar sobre el fet que els nostres fills estan aquí per ajudar-nos a aprendre coses i ensenyar-nos molt...

Quina és la seva manera, ells ens fan de mirall, qui no s'ha trobat mai dient, però que li passa avui??? per què està tan mogut??? per què no em deixa ni respirar??? per què crida???, quan això succeeix és el moment de parar, respirar a fons i pensar... com estic jo? provablement si jo estic nerviosa, ell està mogut, si jo estic saturada ell vol estar amb mi, si crida... potser estic alterada i sense adonar-me he canviat el to de veu...

Ells són la millor ajuda per a millorar com a persones, per crèixer i ajudar-los a crèixer, si volem que respectin, respectem-los, si volem que estimin, estimem-los, si volem que tinguin empatia, empatitzem amb ells, si volem que   siguin solidaris, siguem solidaris amb ells...

No hem d'oblidar que per ells som el millor exemple i molt important... parlen més els fets que les paraules per tant, reflexionem no podem demanar silenci cridant, no podem demanar que comparteixin quan nosaltres no ho fem, hi ha tantes coses que demanem als nostres petits amb paraules però que no reforcem amb fets!!!

A partir d'ara us convido a observar més i actuar menys i veureu quina sorpresa més agradable, deixeu-vos dur pels moments de joc, complicitat i rutines diàries amb els vostres fills, deixeu-los fer i us sorprendran!!!


jueves, 24 de enero de 2013

Som la llet!!

Bon dia,

Avui us deixo una experiència que m'ha emocionat i que ens demostra que tot és possible i que la lactància és una gran tresor, una gran regal de la natura, que hem d'aprofitar!!!!

abraçades plenes d'energia!!!!

Som la llet!!!

jueves, 10 de enero de 2013

La importància del contacte pell amb pell!!!

Bon dia,

Avui vull compartir amb totes i tots vosaltres un video molt interessant que parla de la importància del contacte pell amb pell i també us penjaré unes quantes fotos a l'apartat de reflexió per tal que en gaudiu.

Espero que les festes hagin estat màgiques i que us hagin aportat molt amor, pau i serenitat.

I aprofito per comentar-vos que si esteu a punt de tenir un nadó o teniu uns amics o familiars que estiguin a punt, un regal ben original i per a tota la vida és un curs de massatge infantil, us garanteixo que mai ho oblidaran!!!!

Petons i abraçades plenes de llum!!!!


miércoles, 5 de diciembre de 2012

Bon dia!!!

Ara que s'acosten les festes de Nadal i que la situació aquest any en general és ... no direm "dolenta" sinó diferent us paso el link d'un article molt curtet i fàcil de llegir de la Laura Gutman que penso ens pot ajudar a reflexionar i a veure la part positiva de la situació del país.

Aprofito per desitjar-vos el millor!!!

Un Nadal diferent és possible!!!

miércoles, 10 de octubre de 2012

D-MER

Bon dia!!!

Avui us deixo un article molt interessant sobre un recent descobriment sobre problemes amb la lactància que penso és important difondre per tal que les mares estiguin informades i si es troben en el cas puguin entendre el què els passa!!!

El trobareu a la pestanya d'articles.

Gràcies, petons i abraçades plenes de llum!!!

Anna

martes, 18 de septiembre de 2012

Després de les vacances!!!!

Hola a tots i totes!!!!

Espero que les vacances us hagin carregat les piles d'energia positiva i forces per afrontar la nova etapa!!!

La setmana passada en Nil va començar l'escola bressol, i afortunadament de moment tot ha anat molt bé, igualment és dur, tant per ell com per mi, el fet de separar-nos i tot i que ho duem molt bé, ... Ara que ens separem, i encara que pugui semblar contradictori, el nostre vincle s'ha enfortit, quan estem junts és més intens, no sabria ben bé com explicar-ho però és el que sento.

Encara l'alleto i ara en aquests moments és quan més estem gaudint de la lactància perquè és el nostre moment seu i meu, un moment en que la resta del món desapareix i  només existim ell i jo, és com si estiguéssim dins una bombolla on tot és amor, pau, serenitat i m'encanta!!!!

Reconec que és al principi i haurà, suposo, moments en que potser l'escola no vagi tant bé i en Nil quan torni estigui una mica dolgut i vulgui fer-m'ho saber amb els seus actes, llavors hauré d'estar preparada i respectar el seu espai i entendre el seu dolor o si més no la seva actitud, amb amor i comprensió tot passarà. 

Bé, només vull donar-vos la benvinguda després de les vacances i espero que poguem compartir moltes coses en aquest espai, coses bones, menys bones, agradables o no, però totes aquelles coses que ens succeeixen en l'aventura de criar els nostres fills.

Molts petons i abraçades plenes de llum!!!!

En Nil a l'escola bressol!!!!


martes, 24 de julio de 2012

Quan la mama és una teta!!!

Bona nit a tothom,

Avui vull parlar-vos del sentiment d'una mare vers un fill/a i d'un/a fill/a vers una mare.
En Nil ja té 16 mesos i si... encara mama, ja camina, quasi parla i es belluga a una velocitat ultrasònica però encara necessita l'escalfor, consol, aliment i amor del pit.

Aquests dies els avis han estat de vacances i han tornat després de tres setmanes amb un "mono" de nen impressionant, com hem de fer feina hem aprofitat i els avis s'han endut en Nil pel matí i ens l'han dut per la tarda...

Tu com a mare vas pensant que com estarà, si et trobarà a faltar, que si tampoc calia que marxès i una interminable llista de preguntes sense resposta... el més increíble és que només tu te les planteges, la teva parella et diu que tot està bé i que gaudeixis de tenir una mica de tranquilitat...

Quan arriba la tarda i sents el cotxe dels avis que s'acosta ja surts a la porta a rebre'ls, el teu fill arriba amb un gran somriure a la boca, igual que ha marxat... i quan obres la porta del cotxe per agafar-lo i acaronar-lo la primera paraula que sents de la seva boqueta menuda i bonica és .................TETA!!!!

Si senyors i senyores durant molt de temps les mames som un pit amb cames que dóna moltes alegries i confort als nostres infants i la veritat espero poder-ho ser durant molt de temps.

Visca les tetes!!! ;-)


Petons i abraçades plenes de llum!!!!

lunes, 11 de junio de 2012

Enllaços interessants

Hola i bona nit!

He afegit al final de tot de la pàgina una secció d'enllaços interessants sobre temes diversos, porteo, lactància, aprenentatge i joc creatiu, i tot allò que tingui a veure amb una criança respectuosa, espero que us agradi i que us sigui d'utilitat.

Molts petons i abraçades plenes de llum!!!

domingo, 13 de mayo de 2012

Un video interessant i molt tendre!

Bona nit,

Us deixo un vídeo que m'han passat i que m'ha entendrit moltíssim, després tant amor i tendresa... tots els nadons haurien de ser tractats així, amb unes mans dolces, amoroses, tendres, ...

Bany amb amor i massatge

Article sobre com criar als nostres infants.

Bon vespre!

Avui us deixo un article publicat a la vanguardia del pediatra Carlos Gonzàlez, conegut pels seus llibres "Un regalo para toda la vida", "Bésame mucho" o "Mi niño no me come! entre d'altres.

En aquest cas parla de dormir amb els nostres infants i de fer-los cas, escoltar-los i gaudir de la maternitat i la paternitat.

El podeu trobar a la pestanya d'articles.

Abraçades plenes de llum i alegria!!!

Anna
Educadora de Massatge Infantil i mare d'en Nil (14 mesos)

domingo, 6 de mayo de 2012

Com dormim en família???

Hi ha tantes maneres de dormir com famílies existeixen, uns dormen junts, altres separats, uns barrejats, ... no existeixen maneres millors o pitjors, senzillament totes són diferents i vàlides en la mesura que dormim bé i descansem.

Ara bé, m'agradaria fer des d'aquí una reflexió:

Els adults quan tenim parella dormim plegats, a les nits d'hivern busquem l'escalfor de l'altre, quan estem tristos busquem el contacte perquè ens reconforta, quan tenim un malson la nostra parella de seguida ens tranquilitza i ens fa veure que només era un somni, és a dir, que tenim necessitat de dormir junts, així doncs perquè ens sorprèn que un nadó busqui el contacte constant i que vulgui dormir amb nosaltres?

Jo personalment practico el "colecho" i és una experiència molt gratificant, quan et lleves al matí per anar a treballar i deixes al teu fill dormint acurrucadet al costat del seu pare, o quan el cap de setmana ens desperta amb un somriure o de cop obres els ulls i t'està mirant, les estones que passem jugant tots tres al llit, aquests són moments d'intimitat que mai més tornaran i que també reforcen el vincle i la comunicació amb els nostres fills.

Molta gent no ho entendrà, dirà i la parella què? Siguem realistes senyors la parella ha de tornar a reubicar-se quan arriba una nova vida i el fet de tenir al nadó amb ells no és un impediment.
I si no vol marxar del vostre llit? Algú s'imagina un preadolescent de 12 anys dormint amb els seus pares??? Jo no, sincerament.
No descanseu igual, home pot ser, però si el tenim a una altra habitació i es desperta plorant vàries vegades per la nit i t'has d'anar aixecant, realment descanses? El més probable és que acabis quedant-te dormit a l'habitació del nen/a i això si que pot acabar trencant la parella.

Bé, no prentenc donar lliçons ni explicacions cientítiques ni vàlides, només compartir la meva experiència i el meu consell és: Pares i mares seguiu el vostre instint, cada infant és únic i vosaltres sou qui millor el coneix, sabeu les seves necessitats i com satisfer-les per tant no deixeu que una moda, o un familiar ben intencionat qüestioni les vostres decisions.

Bona nit, petons i abraçades plenes de llum.

Anna


martes, 1 de mayo de 2012

Hola,


Avui us vull parlar de la importància de parlar al teu nadó, fins i tot quan es troba dins la panxa.


Encara que sembla que els nostres nadons no ens entenguin o no puguin contestar-nos, ja des que són dins l'úter tenen capacitat per comunicar-se, potser no de la manera que nosaltres entenem, però segur que ens senten i entenen.


En moments de nervis o quan les coses no van del tot bé, ells perceben les nostres emocions i si els parlem amb un to calmat, serè, suau i amb molt d'amor podem atenuar aquestes sensacions, no gaire agradables, que ells estan vivint, perquè hem de recordar que fins que no són força grans ells viuen el que nosaltres vivim.


Per tant des d'aquí us animo a parlar a les vostres criaturetes, les que són dins la panxa explicant-los qui els parla, qui els toca, què està passant quan hi ha molt moviment i vaja sempre que us vingui de gust, podeu cantar-los, fer-los massatge tocant la vostra panxa i notant el seu cos i parlar-los sempre que us vingui de gust, per fer-lo participar de les vostres experiències.


Quan ja són fora també és molt important parlar-los, explicar-los el què va passant i el què els farem, això els ajuda a estructurar el seu cos, a establir rutines i saber què passarà i a mida que s'hi van fent, col·laboren molt més, en el canvi de bolquer, a l'hora de vestir-se i desvestir-se i en una infinitat d'activitats quotidianes que fem tots plegats.


Comuniquem-nos!!!! El més important és comunicar ja sigui acariciant, tocant, parlant o cantant, escoltat i escolta'l.


Abraçades plenes de llum i molta energia positiva per la Laura i l'Arnau!!!!!



jueves, 19 de abril de 2012

El pit, l'encantador de petits!!!

Bona nit,


Avui amb en Nil (el meu fill de tretze mesos) hem tingut un petit accident, s'ha enganxat els ditets a la porta i evidentment ha començat a plorar desconsoladament, després de netejar-li la ferida i posar-li una mica de fred per reduir la inflamació, no hi havia manera de consololar-lo.


De seguida he decidit donar-li el pit i ha estat màgia, s'ha calmat i he pogut mirar-li tranquilament el ditet mentre mamava i comprobar que no era res greu, cada cop que li intentava treure el pit es posava a somicar i realment m'he adonat que el pit és molt més que aliment. 


Donar el pit calma, relaxa, enforteix el vincle, és una medecina que ho cura tot i quan tens al teu fill en braços i aquells ulls tan grans i expressius mirant-te és indescriptible.


A mi, personalment, la lactància hem va costar moltíssim, vaig estar tres mesos donant el pit amb dolor i molts problemes però tenia clar que era el millor i sobretot que era el que jo volia, després de passar clivelles, una mastitis, una infecció i la síndrome de Raynaud, un dia vaig donar-li el pit a en Nil i no em va fer gens de mal.


 Aquell dia vaig començar a gaudir de la lactància i fins avui en dia encara en gaudim tant ell com jo, per tant mamis us animo si és realment el que voleu a donar "teta" i tot el que significa i si teniu algun problema penseu que disposem de molts grups de lactància i d'ajuda que us poden resoldre dubtes i problemes amb que us pogueu trobar.


Aquí us deixo una info interessant i un blog d'un grup de lactància a Granollers al qual vaig assistir i em va anar molt bé!!!



ELS DEU PRINCIPIS DE LA LACTÀNCIA MATERNA

  1. Alleta de seguida, el més aviat  millor.
  2. Ofereix el pit sovint dia i nit.
  3. Assegura’t de que el nadó succiona eficaçment i en la postura correcta.
  4. Permet que el nadó mami del primer pit tot el que desitgi, fins  que el deixi anar.
  5. Com més mama el nadó, més llet produeix la mare.
  6. Evita els biberons "d'ajuda".
  7. Evita el xumet.
  8. Recorda que un nadó també mama per raons diferents a la gana.
  9. Cuida’t.
  10. Busca recolzament.
Donar el pit no és només donar de menjar, és molt més.
El pit és donar amor, 
cos, braços, escalfor, calma, 
llet, xumet, consol, refugi, 
confiança, vida, tranquil·litat.

miércoles, 11 de abril de 2012

Moure's en llibertat!

Quan el teu fill/a comença a caminar t'adones de l'alegria que li aporta la seva autonomia, gaudeix de com has anat observant els seus progressos i de tot el que pot arribar a fer, és una época de moviment constant però també de grans satisfaccions.


Després d'haver observat durant llargues estones a en Nil (el meu fill de 13 mesos), primer estirat a terra damunt una estora, més endavant vaig anar observant com intentava girar-se i com vam celebrar la seva primera "croqueta" tots (ell inclós) ho vam celebrar amb molta alegria, després va començar a girar com un rellotge estirat a terra i poc a poc va començar a gatejar.


Sempre he intentat respectar el seu ritme i no facilitar-li massa les coses (m'explico; no acostar-li les joguines quan ell podia agafar-les utilitzant els seus propis recursos, o per exemple animar-lo a que vingués cap a nosaltres però sempre demanant-li coses que ell pogués fer amb una mica d'esforç però sense forçar, ...). Ara m'adono que tota aquesta observació i acompanyament respectant han donat el seu fruit, ara és un infant independent i segur, s'ha llançat a caminar i amb tan sols dues setmanes ha fet uns progressos impressionants i quan veig la seva cara d'alegria i la satisfacció que li propociona fer les coses per ell mateix em sento super feliç i contenta!!!


Us animo a observar i acompanyar els vostres nadons, gaudint dels moments màgics que això ofereix.


Aquí teniu un link que explica de manera més professional el que jo us vull transmetre des de la meva humil experiència, desitjo que us agradi i us aporti tot el que a mi!!!


http://www.martagrauges.com/articles/Moverse%20en%20libertat.pdf

Petons i abraçades plenes de llum!!!

miércoles, 21 de marzo de 2012

Un article interessant sobre com tractar als nostres fills/es.

Important és el vincle, no tan sols durant el massatge infantil sinó durant tots els moments que passem amb els nostres fills/es, aquest article explica la importància de les rutines (vist des d'un punt de vista pedagògic, per aplicar a l'escola bressol) però també ens pot servir com a pares per reconsiderar com tractem al nostre petit/a.

Escoltem i observem els nostres infants

Abraçades plenes de llum!!!

domingo, 9 de octubre de 2011

El plaer de comunicar

Bona nit!

Perquè quan toques al teu nadó, l'acaricies, li fas massatge i ell/a et respon amb un somriure, amb un balboteig o una mirada de complicitat t'estàs comunicant i és tot un món.

Aprens a escoltar-lo, a valorar-lo i a entendre'l, és un regal que cada dia enforteix el vincle, afirma la seva seguretat i a tu t'aporta molt més.

Perquè tot aquest contacte, aquesta comunicació enforteix els vincles futurs per crear una persona que busqui el contacte, l'enteniment i accepti als demés i a si mateix, per una persona amb empatia i solidaritat, per a un món millor, amb més amor i més autoconfiança i confiança en els demés fem massatge, fem-nos massatges els uns als altres, perquè tocar és comunicar i enfortir vincles!!!

Abraçades plenes de llum i estels!!!

jueves, 6 de octubre de 2011

Perquè la pell és el primer llenguatge.

Més que explicar-vos en que consisteix el massatge infantil i els seus beneficis, us dedico un poema que ho diu tot.

Espero que el gaudiu:


                               POR FAVOR, TÓCAME      
       Si soy tu bebé, tócame. Necesito tanto que me toques. No te limites a lavarme, cambiarme los pañales y alimentarme, acúname cerca de tu cuerpo, besa mi carita y acaricia mi cuerpo. Tu caricia relajante y suave expresa seguridad y amor.                      
       Si soy tu niño, tócame. Aunque yo me resista y te aleje, persiste, encuentra la manera de satisfacer mis necesidades. El abrazo que me das por las noches endulza mis sueños. Las formas en que me tocas durante el día, me dicen cómo sientes. 
       Si soy tu adolescente, tócame. No creas que, porque sea casi adulto, no necesito saber que aún me cuidas.Necesito tus brazos cariñosos y tu voz llena de ternura. Cuando el camino se vuelve duro, el niño que hay en mí, te necesita. 
       Si soy tu hijo adulto, tócame. Aunque tenga mi propia familia para tocar, aún necesito que me abracen mamá y papá cuando me siento triste. Como padre yo mismo, mi visión ha cambiado y los valoro aún más.                                                                          
        Si soy tu padre anciano, tócame. Como me acariciaban cuando yo era pequeño.Coge mi mano, siéntate cerca de mí, dame tu fuerza, y calienta mi cuerpo cansado con tu proximidad.


Espero que us hagi agradat i que hi reflexioneu!!!!


Abraçades plenes de llum.